Les neus de mitja muntanya.

Les neus de mitja muntanya.

Avui, com molts dies, m’he arribat fins a Coll de Borderiol abans d’entrar a la feina. Encara esta tot força nevat. Cel tapat, dia gris, i 3º de temperatura. La neu però avui tenia un cert aire de tristor. A la nit no havia glaçat i fonia lleugerament. Diuen que aquesta tarda vespre tornarà a nevar, però no he vist la neu contenta.
En els anys que porto mirant el temps he pogut observar que en aquests paratges de mitja muntanya hi tenim, com a mínim, tres tipus de neu, o millor dit tres tipus de nevades.
1. La nevada normal.
És aquella que neva, i deixa un gruix a terra de pocs centímetres, i que al cap de poc dies s’acaba fonent. No hi ha continuïtat de paisatge nevat. Seria el “fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina” que canta en Llach.

2. La nevada que “n’espera una altra”, com diuen per aquestes terres.
És aquella nevada no massa abundant, i que en principi no en donaries un duro perquè durés gaire cobrint el terra, però que un temps fred persistent fa que quedi ben agafada. Fins que al cap de pocs dies torna a nevar, i aleshores ja si, que amb un bon gruix, la neu es veu valenta per romandre a terra ben bé quinze dies o tres setmanes, que és el que acostuma a durar com a molt el sol nevat de forma continuada en aquestes alçades. Parlant és clar de les obagues, als solells la cosa sol ser força més efímera.

3. La nevada escombra. Bé, encara no he trobat el nom escaient.
La que potser caurà aquesta tarda. Avui he tingut la sensació que la neu que veia també n’esperava una altra, però que no era per resistir i romandre, si no més aviat l’esperava per marxar juntes. Per fondre’s i deixar la terra xopa i assaonada, per davallar pels torrents. Missió complerta. I deixar de bell nou la terra nua, i la muntanya fosca, amb la fullaraca com a únic abric.

No sé, potser tot plegat aquesta teoria no te ni cap ni peus. Potser ho fa el dia. No em feu cas. Però jo avui he vist una neu trista.

Pere Espinet. 12-02-2018