Eslovàquia- juny 2018

Galeria fotos

Aquest mes de juny vàrem visitar Eslovàquia. Un país petit i poc conegut de la Europa central. És la part més oriental de las escissió Txecoslovaca el 1 de gener de 1993.

Vàrem aterrar a Viena el diumenge 10 de juny. Lloguem el cotxe a l’aeroport, i fem cap a Bratislava, la capital eslovaca, a poc menys de una hora de l’aeroport vienès. Feia molta calor. Estàvem per sobre del 30°, i nosaltres veníem de un temps força més fresc a casa nostra. Enguany ja feia dies que al centre i nord de Europa es venien donant temperatures inusualment altes, mentre a que aquí passava tot el contrari, amb fresca i pluja.

Bratislava és la ciutat menys famosa de les antigues capitals del imperi Austrohongarès. Són molt més conegudes Praga, Viena o Budapest. Bratislava és petita , i en un dia ja ho tens tot vist. El castell que domina el Danubi, i el centre històric força ben conservat i animat.

Castell de Bratislava i Danubi

En aquets viatge vàrem mirar de combinar natura i història, en proporcions pactades.

No teníem gaire preparat el itinerari a seguir. Només algunes idees tretes de Internet a darrera hora. Així és que vàrem anar a la oficina de informació perquè ens donessin alguna orientació de que veure i on anar, si volíem fer un tomb de 15 dies pel país. I seguint els seus consells la primera etapa ens va portar fins al cor de la serralada del Baix Tatra (Nízke Tatri) , a Bystrá, prop de Brezno. Pel camí visitarem la antiga ciutat minera de Banská Štiavnica, patrimoni de la Unesco.

A grans trets podem dir que Eslovàquia geogràficament esta dividida en tres zones: La plana baixa propera al Danubi, a poc més de 100 m d’alçada, i amb un clima que permet el cultiu de la vinya. La part central amb mitja muntanya i coberta de boscos de faig i pícees. I la part nord que fa frontera amb Polònia dominada per la serralada del Gran Tatra, amb alçades que superen els 2600m.

Itinerari

A Bystrá hi van passar 3 nits, i férem caminades pels voltants. El primer dia al matí al Parc Nacional de Muránska planina, un altiplà de prats i boscos, ens va fer sol. A la tarda a la vall de Čierny Balog, on el tren turístic no va acabar de passar mai, i on hi vàrem fer una caminada per un bosc d’arbres molt vells seguint un recorregut que t’informa de la fauna i flora de la regió, i de la història de la explotació forestal d’aquells boscos.

El segon dia plovia, i vàrem visitar el castell de Slovenská Ľupča , no cap gran cosa. Al patí hi ha un magnífic til·ler. A la tarda el mal temps no ens va deixar fer gaire res a la zona de Zadná Pol’ana, unes muntanyes amb espessos boscos.

Després de Bystrá seguirem cap al nord, travessant el Parc Nacional de Slovenský raj. Visitàrem Spišská Nová Ves, i Kežmarok amb els seu castell i el tanc rus de la segona guerra mundial. A moltes ciutats, a la plaça o passeig principal, als edificis que les envolten s’obren carrerons o passatges coberts que donen als carrers de darrera, i on hi ha comerços i establiments que queden arrecerats.

Arribàrem fins a Spišská Stará Ves, al parc nacional de Pieninský, que va ser potser el lloc que més ens va agradar del viatge. El riu Dunajec fa frontera amb Polònia i hi pots baixar en barquetes que travessen l’engorjat.

Aquí hi vàrem fer una bona caminada pel cantó polonès. Es puja al pic de les Tres corones (982m), on en el darrer tram per accedir al cim has de passar per una passarel·la metàl·lica penjada sobre el buit, previ pagament de 2 € als guardes del parc. Vàrem baixar per la vessant nord, seguint la carena del Sokolica, un trencacames de pujades i baixades, amb bones vistes sobre el canyó del Dunajec. Tot és un bosc de fades. Quan arribes a baix al riu es travessa amb una barcassa. A l’altre cantó vàrem llogar una bicicleta per fer el 10 km que faltaven per acabar de completar aquesta circular de unes 8 hores de durada. La tornada es fa resseguint la riba del canyó, per un bon camí, on pots veure com baixen els que fan rafting o van en caiac.

Canyó del Dunajec
Pic de les tres Corones
Mapa de la caminada

Abans d’anar cap al Alt Tatra, vàrem visitar el castell de Stará Ľubovňa. Seguint la carretera 537, que recorre la cara sud de la serralada, vàrem arribar al Štrbské Pleso, un llac ben maco però absolutament massificat. L’endemà sortint d’aquí vàrem fer una caminada fins a un llac situat a prop dels 2000m, el Vel’ke Hincovo Pleso. Feia un dia fresc, tapat i amb plugim. A aquella alçada encara poguérem trepitjar alguna clapa de neu.

 

Vel’ke Hincovo pleso

Val a dir que ens els 4 o 5 dies que vàrem estar als voltants de l’Alt Tatra , en cap moment vàrem poder veure els cims. Sempre estaven tapats pels núvols. Aquets massís s’aixeca uns 2.000 m sobre la plana, i és un pol d’atracció per a totes les nuvolades de la regió.

Cim del Veľký Choč

El nostre següent objectiu següent era el parc nacional de Malá Fatra, un massís calcari amb cims que arriben fins a 1700m d’alçada. Allà hi vàrem fer dues caminades ben maques. La primera a la Gorja superior de Horné Diery, que és un barranc equipat amb escales metàl·liques força precàries, i on cal anar força en compte, doncs tot és ben mullat per els esquitxos de les cascades. Trigues ben bé una hora a fer la pujada de la gorja, i després es baixa per un bosc de faig, i prats amb orquídies.

Paisatge de Malá Fatra
Gorges de Horné Diery
Cim del Veľký Kriváň

L’endemà vàrem pujar els 1000 metres de desnivell fins al cim més alt del massís, el Veľký Kriváň (1709m). La carena que hi mena és un jardí de flors de muntanya. Per baixar no vàrem fer tot el desnivell i aprofitàrem el telefèric de les pistes d’esquí.

L’endemà al matí vàrem anar fins al castell de Bojnice, el mes famós de Eslovàquia. La veritat és que el seu aspecte exterior és magnífic, a dintre en canvi no te res d’especial.

Castell de Bojnice

I a la tarda després de passar pels Carpats blancs vàrem anar cap a Makov a prop de la frontera txeca.  Allà ens vàrem hostatjar en un alberg de muntanya, la Penzión Javorník, situat en un lloc remot entre magnífics boscos de pícees. Hi férem un parell de caminades. Una per la carena fronterera amb Txèquia, i l’altre per la vall, a Kopanice, fins a un lloc on hi havia un vell pollancre de més de 400 a anys.

Al vespre ens va fer una bona tempesta, i al matí la temperatura va baixar fins als 4°. A les muntanyes dels Tatra hi va nevar per sobre dels 1600m.

En aquestes muntanyes del nord de Eslovàquia i Txèquia les cotes inferiors de les estacions d’esquí volten el 500m.

Una altra característica del poblament a Eslovàquia és que molt pobles s’allargassen en files de cases situades als dos cantons de la carretera. I el fons de la vall esta tota ocupada ininterrompudament per un poble darrera un altre.

Les dues següents jornades les vàrem passar a la regió de Moravià al sud de Txèquia. Terra de vinya. Vora el llac de Nové Mlýny-dolníhi vàrem fer una caminada fins als castell de Děvičky que domina el llac. I l’endemà visitarem dos castells que foren residencies de la família imperial austrohongaresa: Lednice i Valtice. Tots dos estan perfectament conservats, i són autèntics palaus decorats amb tota mena de luxes i detalls de l’època de la emperadriu Sissi. Lednice a més esta envoltat per uns jardins espectaculars. Va la pena visitar tots dos palaus en un dia, doncs només estan a uns 10km un de l’altre.

 

Castell de Valtice
Castell de Lednice

I el darrer dia, per acabar el viatge, i poder dir que havíem estat a Hongria, vàrem baixar fins al llac Neusiedler, que fa frontera amb Àustria. Allà també hi vàrem fer una caminada pel cantó austríac del Parc Nacional del llac. Seguidament entràrem a Hongria, i veiérem per fora el palau de Esterházy a Fertőd, i vàrem visitar la ciutat de Sopron que te un bonic casc antic. Ferem nit a Fertőrákos.

I l’endemà cap a l’aeroport de Viena, i tornada a casa.

Algunes impressions:

Gent: Tenia les meves reserves per la experiència de fa uns anys a Praga, però aquí puc dir que la gent a Eslovàquia te un tracte amable.

Preus: Són molt assequibles. La vida es força més barata que aquí. La benzina en canvi si fa no fa. Es pot menjar tranquil·lament per 5 o 6 €. No us puc dir res de la cervesa, que te molta fama, perquè no en bevem. La beguda “nacional” sembla ser la Kofola, una Coca Cola local que es va inventar en temps del comunisme, i que és dolceta i amb poc gas.

Allotjament: Es pot dormir i esmorzar a les Penzions per uns 20€ o menys per persona. Nosaltres ho anàvem reservant sobre al marxa amb Booking, o senzillament paràvem i preguntàvem. I excepte Bratislava i a Txèquia, vàrem quedar contents dels llocs on vàrem estar. Especialment recomanables la Penzión Grand a Bystrá, i la Fertőrákos Horváth Ház Panzió a Hongria.

Carreteres: Hi ha de tot. Carreteres velles i en mal estat de les que aquí ja no se’n veuen, i magnifiques noves carreteres i autopistes. Per anar per les autopistes de peatge has de comprar una vinyeta per al temps que hi vols estar. Nosaltres no la vàrem comprar doncs no teníem cap pressa, i no vàrem fer servir les autopistes de peatge.

Conducció: Podem dir que el percentatge de figures del volant és superior al d’aquí. Respecten la velocitat dintre de les poblacions, però a la carretera és una altra cosa. Hi ha força “Fitipaldi” i conductors impacients i temeraris. Bons cotxes. Nous rics?

Es nota que tenen un bon sistema de transport públic. Veus els busos arreu, fins als pobles més petits. També una bona xarxa ferroviària.

Economia: A les valls i poblacions del interior es veu que hi ha hagut molta industria relacionada amb la mineria i la metal·lúrgia. Quan es va separar de Txèquia, Eslovàquia era la regió pobre, però s’estan desenvolupant ràpidament, amb tasses de creixement anual sostingut per sobre del 6%. Es veu un bon nivell de vida en general. No hi ha atur.

Hi ha molta explotació forestal de faig i pícees. Els boscos cobreixen bona part del país, i es veuen ben cuidats. El clima en facilita el creixement.

A nord es veu poca agricultura, cereal, farratge, i poca cosa més. Tampoc es veuen gaires ramats, ni de vaques, ni de xais. Els prats tenen l’herba alta, semblen poc pasturats.

Al sud, cap a la plana del Danubi, si que hi ha força conreus de cereal, i vinya. Però pocs camps de fruiter per les zones on vàrem passar.

Idioma: L’eslovac és molt semblant al txec. Forma part de la família de les llengües eslaves, com el rus, el polonès, o el servo-croat, que per a nosaltres els llatins resulta absolutament incomprensible. Però la gent mostra voluntat per entendres, i sigui amb gestos o onomatopeies t’hi entens: Xai = bee, Vaca = muuu. Vàrem trobar unes quantes persones que parlaven castellà. Parlen poc l’anglès, i sembla que tenen mes tirada cap a l’alemany, potser per la proximitat amb Àustria, o per raons històriques dels segles de pertinença al imperi austrohongarès.

Natura: Paisatges bonics, i equilibrats. Potser sense massa espectacularitat. Els parcs naturals però els hi falta infraestructura i informació. Ho tenen encara poc desenvolupat. Es veuen molts arbres monumentals, en especial el til·lers centenaris. A les vores de les carreteres hi abunden els cirerers, ben plens de cireres madures en aquesta època de l’any.

Ha estat un bon viatge de 3.250 km, 16 dies, 4 països, ciutats , castells, muntanyes, boscos, rius, llacs, flors, i bona gent. Recomanable.

Algunes dades. Comparatives perquè ens en fem una idea del país.

Pere Espinet. Taradell juliol 2018.