El Quebec – juny 2016

Viatge a cercar les Orquídies del Quebec. Juny 2016.

El Quebec és l’estat francès del Canadà. Enorme, amb una extensió de 1,5 milions de Km2, és a dir unes 50 vegades Catalunya, amb un número de habitants semblant, al voltant de 7,5 milions. Només vàrem recórrer una petita part de les dues ribes del estuari del Saint Laurent, el riu que baixa del grans llacs, el que salta pel Niàgara, i que una mica més avall de la ciutat de Quebec arriba al mar, i es va eixamplant fins que es fon amb l’atlàntic cap allà a Terranova.
orquidies-quebec
Vam fer 18 dies de ruta, del 9 al 26 de juny. El recorregut estava pensat per anar passant per diversos llocs on teníem informació que hi florien determinades orquídies pròpies d’aquelles terres. Les dades ens les havien passats una parella de companys francesos que hi havien estat pel juliol del 2009. Anant-hi un mes abans sabíem que algunes de les plantes no les trobaríem encara florides, en canvi altres que ells ja havien trobat passades nosaltres les podríem trobar en floració. I així va ser.

L’objectiu principal era retratar diverses espècies de la orquídia coneguda com Sabateta de la Mare de Deu, Sabot de Venus en francès, i Cypripedium la denominació científica del gènere en llatí. La més grossa de les orquídies que tenim a Europa, on només s’hi troba una sola espècie d’aquest gènere. Allà n’hi ha sis. Quatre les vàrem poder retratar.
cypripedium-acaule-91
Arribàrem en vol directe des de Barcelona a Montreal (es pronuncia Mont Real), en una mica menys de 8 hores, i agafarem el cotxe per anar de dret cap a la capital, la ciutat de Quebec, a uns 250 km. Plovia i els embussos al voltant de Montreal eren considerables. L’autovia fins a Quebec esta en força mal estat, tant de paviment com de pintura. Allà vàrem comprovar que els que manen en el tràfic són els camions. Aquells grans camions de les pel·lícules americanes, van a preu fet. Al Quebec no es condueix bé. Són força impacients, amb canvis constants de carril quan hi ha embussos, t’avancen per la dreta, i no respecten gens el límit de velocitat en carretera. En canvi als pobles i ciutats si que es respecta forçà la velocitat, i en especial els senyals de Arrêt (Stop), que curiosament a cada cruïlla en hi ha 4 per als 4 sentits que hi conflueixen, sigui quina sigui la diferencia de categoria entre les vies que es creuen. Tothom para, i arranca primer el que ha arribat primer. O això és el que vàrem entendre.

Visitàrem la ciutat de Quebec. És maca. Feia bon temps. A destacar el barri antic i el grandiós castell de Frontenac amb vistes sobre el Saint Laurent. A prop l’espectacular cascada del parc de la Chute de Montmorency, on hi puges en telefèric i baixes a peu.
img_5880
L’endemà iniciarem el periple visitant la torbera de Saint-Charles-de-la-Bellechasse. Allà hi trobarem el primer Cypripedium acaule, que més tard retrobaríem en molts altres llocs i hàbitats diferents. Les torberes són zones planes i pantanoses cobertes de una vegetació a base de molses, on hi has de caminar amb molta cura davant els risc de enfonsar-t’hi. No cal dir que acabes xop de peus i de pantalons, i els mosquits hi són abundants. Imprescindible el repel·lent, de eficàcia variable segons la persona. Hi ha altres plantes interessant com la carnívora Sarracènia purpurea, amb les seves llargues flors que s’alcen dos pams sobre la molsa, i les seves fulles tubulars atrapa-mosquits, deu quedar ben tipa cada dia. Dues azalees el Rhododendron canadense i el Rhododendron groenlandicum també anomenat Te de Labrador.

sarracenia

A la tarda entrarem al Parc Nacional de Le Bic. Un petit parc a la costa sud del Saint Laurent. Els parcs nacionals gestionats per Parcs Canadà estan ben cuidats, i cal pagar una entrada de uns 8,5 dòlars canadencs per vehicle. El personal és amable i t’informa del que calgui. Hi vàrem fer una caminada per un bonic bosc mixta de coníferes i caducifolis. Un parell de espècies de orquídies més: Corallorhiza trífida i Platanthera hookeri. I el bonic Corniol canadenc Aquilegia canadensis. Per dormir ens arribarem a Rimousky al motel del càmping. El motel en general va ser el tipus d’allotjament escollit per pernoctar. De un dia per l’altre, o a vegades el mateix dia, ens connectàvem a internet i cercàvem lloc per dormir, en funció del itinerari previst. No hi havia problemes. La temporada turística tot just començava i sempre hi havia habitacions lliures. Els preus per habitació oscil·laven entre el 60 i 100 dòlars canadencs, que amb el canvi actual al voltant del 0,72 € per dòlar sortien força bé.

Plovent entrem a la regió turística de la Gaspésie, que ocupa la punta de la península de la riba sud del Saint Laurent. Paisatge de boscos i conreus. Tres dies seguits de pluja, vent, i fred (menys de 10º) que no ens permeteren veure res, i amb prou feines sortir del cotxe per fer 4 fotos. A destacar els ponts tipus “Ponts de Madison” que creuen els rius salmoners, on es veien sovint pescadors aguantant la mullena. Vàrem passar de llarg per Percé i Gaspé, i el bonic Parc Nacional del Forillon. Penya-segats sobre un mar brau.

img_6036
Cansats de pluja avançarem el calendari previst i férem cap al Ferry que des de Matane et porta a Baie-Comeau a la costa nord del Saint Laurent, en dues hores i mitja. Canvi de paisatge, amb boscos infinits de coníferes, més rius, més llacs, més cascades, molt menys habitat, i gens conreat.

L’objectiu era el Parc Nacional del Arxipèlag de Mingan, prop d’on acaba la carretera de la costa nord. El parc esta format per un boci de costa, i les illes que te al davant, de origen calcari i cobertes de bosc, on són característiques unes formacions geològiques en forma de monòlits de gran bellesa. Allà s’hi fa una de les joies botàniques que buscàvem, el petit Cypripedium parviflorum ssp. planipetalum, que viu arran de costa. També la bonica Calypso bulbosa que l’any passat vàrem anar a cercar a Finlàndia, aquí hi te la seva variant americana.

El primer dia de estada al parc vàrem anar a l’Illa du Havre. Una llanxa ens hi va deixar. Érem sols a l’illa. Cel tapat, vent, i un fred que pelava. La intenció era donar la volta a l’illa, uns 18 km, però la sorpresa en arribar va ser veure que no hi havia camí, i que calia seguir per la costa pedregosa fins on la marea alta et barrava el pas, i aleshores t’havies de enfilar per les roques i continuar per dins del bosc verge fins que podies tornar a baixar arran de costa. Força complicat tot plegat. Vàrem fer només una quarta part del recorregut, suficient per trobar les flors que buscàvem, i per observar les foques que caçaven a unes desenes de metres de la platja i s’aturaven a mirar-nos encuriosides. L’endemà una volta ja més turística i acompanyats de més persones, per les illes de Niapiaskau i de Quarry ,on hi ha els famosos monòlits, i on hi vàrem fer algunes caminades ja amb més bon temps i amb sol, que ens permeté anar amb màniga curta per primera vegada en aquell viatge.

Retornarem per la bona carretera d
e la costa nord fins a Tadoussac a la entrada del Fiord de Saguenay. Els temps va canviar de cop, i el termòmetre es va enfilar per sobre del 30º.

Abans ens vàrem aturar al Parc Nacional del Cap-de-Bon-Desir, que és un punt d’observació de la ruta de les balenes que circulen per el Saint Laurent. Amb una mica de sort en pots veure passar, però ens hi vàrem estar 3 hores i no en va passar cap. Només una foca. Després en un pissarra de control vàrem veure que en tot el dia anterior n’havia passat una. De tota manera el lloc és maco i agradable de passejar, amb un diferencial de temperatura de més de10º entre estar arran de mar o uns centenars de metres al interior, on continuava la calor canicular de fins a 34º.

A Sacré-Coeur ens vàrem apuntar anar a veure ossos negres. Al capvespre et porten amb autobús escolar fins al bosc. Camines 5 minuts entre Cypripedium acaule fins a un cobert amb grades de fusta. Des de allà, aixoplugats de la tempesta, els vàrem poder veure com s’alimentaven en una clariana del bosc situada a uns 300 on els hi deixen menjar. En van passar tres en una hora i mitja. Sortien dels bosc i un cop tips se’n tornaven. El darrer va ser un jove que no gosava sortir al descobert, i fugia esperitat cada vegada que veia un llampec o sentia un tro.

L’endemà entràrem al Parc Nacional del Fiord de Saguenay per Baie-Sainte-Margerite. Allà hi pots fer una caminada de pocs quilòmetres fins un punt d’observació, on amb sort també, es podem veure Belugues que són aquelles petites balenes blanques que aquí al Saint Laurent hi tenen una població residual aïllada de les que habiten els mar del àrtic. Tampoc en vàrem veure cap. Però vàrem trobar la bonica orquídia anomenada Corallorhiza maculata iniciant la floració, i Cypripedium acaule, i Corallorhiza trifida.

A dinar a Sainte-Rose-du-Nord, un bonic poble arran de fiord, on trobarem més Cypripedium acaule i Platanthera hookeri.

A Chicoutimi vàrem trobar el tercer dels Cypripedium que buscàvem, el Cypripedium parviflorum ssp.pubescens, el cosí de Zumosol del petit Cypripedium de les Mingan. I la bonica Corallorhiza striata, i la alta Platanthera huronensis enmig d’un bosc entollat.

img_6555
Els dies següents continuarem visitant parcs nacionals. Al de Pointe-Taillon a la riba del gran Lac Saint Jean. Tot planer hi vàrem llogar una bicicleta per passejar-hi. Zona de boscos, torberes , i llacs on es podem observar les preses i les cabanes fetes pels castors. Els castors no. Els bitxos se’ns resistien. I a la Gorge del Trou de la Fee, una caminada per zona de cascades i antigues instal·lacions hidroelèctriques, ben arranjada per passar per sobre el riu turbulent. Hi ha una gran cova en terreny granític, però no la vàrem visitar. Corallorhiza trifida i més Cypripedium acaule, omnipresent.

Ens faltava la reina, el Cypripedium reginae, i a Saguenay encara no estava ni poncellat. Consultant per internet vàrem poder contactar amb un catedràtic de entomologia de la universitat de Montreal, i gran aficionat de les orquídies, que el tenia retratat en flor en un mes de juny, però a uns 600 km de on érem, prop de Ottawa a Ontàrio. Ens quedaven 3 dies i havíem de decidir si hi anàvem o no. I va ser que si. I el vàrem trobar ben florit. La tirada va pagar la pena. El entorn però era de aspecte lamentable, en una pista forestal entollada i impracticable, plena de runa i brossa. Pensava que això només passava aquí, però no era el primer lloc del Canadà on hi trobaven mostres de manca de civisme. Ens havia indicat també la localització de dues orquídies més, però la cita era en un bosc que havia envaït una antiga torbera. Ple de branques i arbres caiguts, sense cap camí ni referència no vàrem gosar entrar-hi. Un tros avall en un pantà la carnívora Utricularia cornuta.

Tornant cap a Montrealcypripedium-reginae-44 visitarem el nostre darrer parc nacional, el de Mont Tremblant. Era el divendres de Sant Joan, la festa nacional del Quebec, molta gent arreu. Allà ens vàrem tornar a reconciliar amb la bellesa espectacular del lloc: Boscos, llacs, rius, saltants. Una caminada de unes 3 hores fins a un mirador on tenies la vista de la vall i el gran llac Monroe. La cascada de la Chute del Diable, i la de la Chute-aux-Rats. I uns capgrossos de mes de 15 cm. Cada un d’aquests parcs mereixeria per si sol una estada de varis dies, però no en teníem més.
Finalment la darrera de les orquídies del periple, la Pogonia ophioglossoides la vàrem anar a buscar a la torbera de Blainville a tocar de Montreal, no ens va costar gens de trobar gràcies a les indicacions precises dels companys francesos.

Montreal la gran ciutat del Quebec amb 1,7 milions d’habitants. Extensa, gratacels, el barri antic, i un espectacular i immens Jardí botànic. Vàrem ensopegar una altre dia de molta calor. Tot el dia caminant sobre asfalt, uns 20 km. Buf, esgotador. Que hi farem, no som gent de ciutats. A destacar la caòtica, si més no per nosaltres, ciutat soterrània, una zona comercial extensíssima que enllaça diverses places i grans magatzems del centre, fins a la zona del port, i on els habitants de la ciutat hi fan la vida en els freds dies del contundent i llarg hivern canadenc. A tots els pobles una mica grans hi trobaves àrees comercials cobertes on hi havia de tot. Molt útils quan es fa difícil de sortir al carrer. La gent viu en cases unifamiliars voltades de gespa, i allunyades dels centres urbans, i es desplaça en cotxe a aquests grans centres, on hi ha grans aparcaments. Estil de vida americà.
Canadà i el Quebec donen per molt més. Val la pena, gent amable (excepte quan condueixen), sorollosos i alegres, caràcter llatí, encara que difícils de entendre amb el seu francès tan peculiar. Paisatge, boscos, flora, fauna. Aquí ens varen fallar les balenes i l’Orignal com diuen ells al gros Ant, que l’anuncien arreu com a Finlàndia però que no veus enlloc. La gran varietat de especies arborées fa que la Gaspésie per exemple sigui considerada un dels llocs més bonics del mon amb el colors de tardor, segons el National geographic. Un motiu més per tornar-hi.

“Quèbec, je me souviens”, que vol dir “me’n recordo”, posen a les matrícules del cotxes. Quebec al juny, primavera plena, si que et recordarem.
Pere Espinet.

%d bloggers like this: