Finlandia – maig 2015

 

A Finlàndia per una flor. 

Dit així pot semblar més aviat una bestiesa, o un caprici. El cas és que aquest mes de maig varem anar fins a Finlàndia, a tocar del cercle polar àrtic,  per retratar una rara orquídia que es fa en aquelles contrades. La Calypso bulbosa, o Neidionkenkä, com en diuen allà.

No teníem gaires dies, només 9, i la època potser no era la millor. Hagués anat més bé uns 15 dies més endavant. Però per qüestions de calendari laboral  varem haver de triar aquestes dades. Amb el risc de que la flor encara no hagués florit. Però teníem una foto de la Calypso florida, extreta de Internet, del 23 de maig de l’any passat. Era feta en una zona anomenada Kallinkangas, vora la frontera sueca, i a tocar del extrem nord del golf de Bòtnia. No era molta informació, però suficient per provar-ho.

El viatge encara que tingués un objectiu concret, no es podia reduir a anar a buscar la flor.  Ja que érem allà faríem un tomb per Finlàndia. Visitaríem el país.

El vol fins a Hèlsinki dura 4 hores justes. Teníem el cotxe llogat, i les etapes més o menys  dibuixades al nostre cap. Aniríem pujant, per mirar de ser al indret de la flor en les dates adequades. I després amb els temps suficient per tornar a Hèlsinki. Buscaríem a Internet els llocs per dormir: Ara un hotel, ara un alberg, ara un bungalow en un càmping.

Pujaríem per la dreta del mapa. L’interior proper a la frontera russa. I baixaríem per la costa del mar bàltic. El punt més al nord on volíem arribar era el Cercle Polar Àrtic, a la ciutat de Rovaniemi la capital de Lapònia. On viu el Pare Noel.

Només aterrar el temps ens va avisar: Temperatura 10º, i plovisquejant. En la primera etapa  varem arribar a Savonlinna, on hi ha un castell  ben maco, que estava en reformes.  Pel camí la temperatura va baixar fins al 5º, i al vidre del cotxe es va esclafar alguna gota d’aiguaneu.  Uf!. Quin fred!. Veníem del nostre maig calorós.

Per sort l’endemà ja no plovia, però estava tapat, i a només  8º. Ens varem acostar a llac  Saïmaa, on hi viu la foca anellada d’aigua dolça. Diu que només en queden uns 300 exemplars. Ens varen portar en barca fora borda, i descoberta (quin fred!), fins una illa deserta, al parc de Linnansaari, on férem una caminada de uns 9 km pel bosc finés. Molt maco. A la tornada el barquer ens va dur fins un illot on varem poder veure una foca solitària, que  de seguit es va ficar a l’aigua. Temps just per retratar-la. Són esquerpes, i no viuen en colònies.  Quan fa sol surten a reposar  a les pedres de la vora, i es poden veure. Però aquell dia el temps no acompanyava.

Tirem amunt cap al Parc Nacional de Koli, que es caracteritza per una  carena de turons de roca granítica que s’eleva fins poc més de uns 300 metres, i és un excel·lent mirador sobre la infinita plana que l’envolta, coberta de llacs i boscos.  Va fer un bon dia  i la temperatura va superar el 15º. A informació varem preguntar on trobar la Calypso, però no ens ho podien dir, doncs allà la planta era molt rara i estava protegida. És on es  troba una de les poblacions més meridionals de la flor.

Després altre cop carretera fins a Kuusamo, on hi ha la possibilitat d’anar a veure ossos a la nit, des de dalt de unes torres de observació es veu com s’alimenten.. Però érem sols, feia fred, plovia, i era car. Uns 150 € per persona, amb el risc de no veure res.

Així que anàrem de dret cap Parc Nacional de Oulanka, que te com a insígnia la Calypso.  Hi ha plafons informatius de la planta a la exposició de recepció. Teníem informació que en el km. escàs de recorregut que va fins a les cascades de Kiutankongas la planta és abundant. I al centre de visitants ens varem dir que algú havia vist una primera flor oberta. Però no la varem saber trobar. Penso que en aquells indrets interiors, on encara hi havia restes de neu, les flors surten més tard, cap a mig juny. Però el paisatge val la pena. Varem seguir un tros del trekking anomenat Karhunkierros, que passa vora un riu cabalós, amb ràpids i cascades, enmig de un bosc infinit de pi roig. Que curiosament és l’arbre més comú del país.  No pas els avets. I també hi  abunden els bedolls, que en aquestes dates encara no tenien fulles. Vora la carretera (pista de sorra allà), poguérem veure Rens, femelles de Gall fer  camuflades en la bruguerola, i unes Llebres molt altes.

Deixem el rumb nord i girem cap a ponent.  Són terres altes (400 m.) amb llacs encara mig gelats, on hi descansaven els cignes cantaires. L’au nacional de Finlàndia.

A Rovaniemi varen trobar un bungalow a vora un gran riu. Molt maco i bé  de preu. Finlàndia no és un país especialment car. Si fa no fa com aquí. La benzina potser un 10% més cara.

L’endemà la curiositat ens va portar cap  a veure el Pare noel al Santa-Park. Varem ser els primers d’entrar a seu despatx aquell dia. El seu secretari elf ens va saludar en català. I amb Santa claus varem fer una petita xerrada  en castellà de Mèxic. Ens va dir que coneixia Catalunya. Res d’estrany, doncs per Nadal volta per tot el mon.

Fotos, vídeo, i 40 €. Però no sap greu, doncs són per una bona causa. La felicitat de tots el nens, i no tant nens. Varem creuar la línia del Cercle polar, que segons els GPS aquell dia estava un parell de km més amunt de on hi ha el monument que l’assenyala. A la ciutat varem visitar el museu de l’àrtic, Artikum. Extens i complert, explica la vida a l’àrtic en tots els aspectes imaginables.

I a la tarda ens varem acostar fins a Kallinkangas. Trobaríem la Calypso?. Era la darrera oportunitat. És tracta de un bosc de Picées molt extens, a tocar de la ciutat de Keminmaa, declarat reserva de Natura 2000. Varem començar a caminar d’esma per una pista, sense trobar res. Quan portàvem ben bé mitja hora voltant varem deixar la pista, i per un corriol desdibuixat ens varem endinsar al bosc, i oh!, la primera Calypso, tot just començava a obrir-se. Lluïa el seu vistós color rosa i porpra enmig de la verdor de les molses. La  majoria de les plantes estaven poncellades, i de tant en tant en trobaves alguna amb la flor oberta. Fins que, ja tornant al cotxe, varem  anar a raure al bell mig de una clariana on  desenes de Calypso florides adornaven el bosc. Els temps no era bo. Feia un fort vent, i feia fred, però les varem poder retratar a pler. Objectiu complert. Alegria.

Cap al tard varem creuar la frontera sueca, que és allà a tocar, només per dir hem estat a Suècia. El poble fronterer  no feia gaire goig. Una antiga estació marítima duanera vinguda a menys.

Al vespre es va posar  a ploure, i ho va continuar fent tot l’endemà. Impossible buscar més Calypso. Encara érem a 1.000 km de Hèlsinki, i calia començar a tirar avall.

Oulu és una bonica ciutat. El port i el mercat valen la pena. Però el temps no ens va acompanyar. El vent i la pluja et foragitaven del carrer. Baixant per la costa varem visitar Vaasa. La ciutat també esta bé. Abans d’arribar-hi, ens varem acostar a un parc natural de petites illetes escombrades pel vent, i  unides al continent per ponts. Aquí la terra s’aixeca, i un dia deixaran de ser illes.

Moltes ciutats de la costa tenen el seu barri mariner, amb casetes de fusta més o menys ben conservades.  La regió és de parla sueca. Hi abunden les granges , amb camps conreats i  parcel·les de  bosc. És un zona força habitada, que contrasta amb la solitud de les  zones interiors o de més cap al nord, on hi predomina la explotació forestal.

De totes les ciutats de la costa la més maca potser és Rauma. El seu barri antic esta molt ben conservat.

Finalment Turku, la primera capital del país, és una gran ciutat, amb forces llocs de interès. La Catedral, i els seu immens castell que es pot visitar, i t’hi pots passar el dia.

A Hèlsinki vàrem ensopegar el  millor dia de tots. Sol, sense vent, i uns 18º. Feia de bon passejar.  La catedral ortodoxa, la plaça del parlament, la estació, i els seus edificis moderns. Una ciutat agradable amb preciosos jardins, on aquí si,  ja havia esclatat la  primavera. Un bon dia per tenir un bon record  del darrer dia en quest immens país.

Diuen que és una mica monòton el sud, on els llacs i els boscos se succeeixen sense solució de continuïtat.  Ens queda per una altra ocasió el nord del país. La Lapònia de la tundra i les muntanyes. Potser hi varem anar un pel d’hora. Encara feia fred. I la primavera no havia arribat al  interior i al nord. Però per altra banda ens varem estalviar la plaga dels mosquits, que diuen que en un país amb tanta aigua et torturen a l’estiu.

La gent amable i senzilla. Va en bicicleta de passeig. Els dies sense nit. Les carreteres bones: rectes i planes. Ull amb els radars que són constants a les vies principals.

Si, varem anar a Finlàndia per retratar una flor. I ho varem fer. Un desig complert. Que més es pot demanar.

Salut i bon estiu.

Pere.

Taradell juliol 2015.

 

%d bloggers like this: