Islàndia – juliol 2014

Cinc cèntims de Islàndia.

puffins-2

Alguns anys he col·laborat en el número especial d’estiu de la revista Taradell amb un escrit sobre plantes, una de les meves aficions.

Enguany era fora de vacances a Islàndia, quan em va arribar l’encàrrec de Mossèn Josep. I se’m ha acudit que us en podia fer cinc cèntims d’aquest viatge.

Islàndia te fama de ser un país car. I ho és. Per això la primera idea va ser anar amb tenda de campanya, i fogonet per fer-nos el menjar. Però en veure les previsions  del temps varem desistir. I ho varem encertar. Hagués estat un drama parar i plegar la tenda cada dia amb pluja. Dormir amb el  terra amarat.  Haver de cuinar a fora, amb el fred i la mullena.  També t’obliga  a anar molt carregat de equipatge.  I tampoc estem per aquests “trotes”. Ja tenim la cinquantena avançada.

Finalment la opció pressa va ser buscar per Internet llocs per dormir a un preu raonable . Diguem que era acceptable uns 100 € per parella i nit. Així varem poder reservar 3 nits en  hotels, i  5 nits “Guesthouse”. Aquestes són cases on els propietaris lloguen habitacions,  amb dret de cuina, i bany compartit, per al estadants.  Totes netes i amb bones instal·lacions, Wi-fi inclòs. T’hi pots preparar el sopar en la comoditat d’una cuina ben equipada, i calentona.

dittifoss

Amb això teníem les 8 nits assegurades per a les  9 etapes que va durar el nostre periple. Seguirem l’anomenada “ring road”, que és la carretera número1, que dona la volta a l’illa en poc més de 2.000 km. Llogarem un  vehicle 4×4, doncs moltes de les carreteres que cal seguir no estan enquitranades. Ni la mateixa número 1, ho esta tota.

Però anem al gra. Com és Islàndia.  Islàndia és la Terra en creació.

Islàndia és un país de elements: Foc, Terra, Aigua, i  Vent.

Geològicament la illa esta situada a la dorsal atlàntica, on es separen les plaques de la escorça terrestre que formen Amèrica cap a l’oest,  i Europa – Àsia, cap a l’est.  A Islàndia aquestes plaques afloren de la superfície del mar, i van creant terra ferma. Es pot visitar un lloc on físicament veus la falla que separa els dos continents.

skogarfoss

Això fa que tota la illa sigui terra volcànica. I el terreny  volcànic es infinit pel que fa  les possibilitats de configuració del relleu. Tot depèn de quan i com es va produir la erupció, i quins materials varen emergir,  perquè el paisatge prengui unes formes o altres. La variació es inimaginable: Crestes, punxes, turons, penya-segats,  col·lades de lava, suaus ondulacions,  pedregars, planes infinites, congostos,  canyons, etc. Colors negres, vermells, ocres, grocs. Més foscos, més clars.

El clima també conforma  el paisatge.

En termes generals el país és habitable per sota del 200  metres d’alçada.

La major part de la població, uns 300.000 habitants, viu a la capital i rodalies (200.000). La resta es distribueix al litoral, en petits pobles pesquers. També hi ha granges vora el mar, però viuen d’esquena al mar. Són pagesos. No tenen barques.

A l’interior, les granges familiars estan escampades per les valls arrecerades, on s’hi pot fer l’herba per al bestiar: Ovelles i  cavalls. També es veuen algunes vaques, encara que aquestes estan en general estabulades.  D’ovelles no se’n veu cap ramat. Estan repartides arreu, i quasi sempre en grups de 3: La mare i els dos anyells.

geyser

De conreus ben poca cosa. Cereals no en vam veure enlloc. Algun camp que semblaven patates. I també alguns hivernacles, per fer-hi hortalisses, suposo.

Per sobre del 300 metres, apareix la tundra. O senzillament el terreny nu i rocós, en les zones interiors.

Cap al 500 metres en aquesta època encara hi trobes neu. A la mateixa cota de Taradell, en un coll de la costa est, el paisatge estava nevat i els llacs mig glaçats.

Per damunt dels 1.000 metres ja apareixen geleres.  I  a la zona de màximes  alçades (2.100 metres), que es troba al massís del sud, les geleres  baixen fins  quasi arran de mar. Deixant anar icebergs  als llacs litorals.

Amb tanta glacera i tanta pluja, el rius són  infinits, amb cabals molt considerables. Això, junt amb el relleu escarpat i els forts desnivells, fa que el nombre de salts i cascades  sigui incomptable. Hi ha cascades que fan por, per el volum d’aigua tèrbola que arrosseguen. D’altres són salts d’aigua cristal·lina, encaixats en negres parets de basalt pintades de verd de molses de mil tonalitats.

Una altra de les característiques del paisatge són els manantials geo-termals, on destaquen els guèisers. Aquest nom ve de una localitat d’aquets país, on es va catalogar científicament per primera vegada aquest fenomen.

Hi ha camps on l’aigua calenta brolla, el vapor surt en fumaroles, el fang fa xup-xup, i la pudor de sofre empudega l’aire. Esperes que en qualsevol moment surti en Pere Botero a remenar l’olla.

Però també hi ha llocs en que et pots banyar en aigua calenta, que contrasta amb la fredor de l’entorn. Un cop ets a dintre la sensació és fantàstica. És aigua amb molts minerals que va bé per la pell. .Són banys organitzats on cal pagar per accedir-hi. El més famós és la Llacuna blava, vora l’aeroport.

snafell

Quan fa sol s’hi esta bé. Potser alguna tarda varem fregar el 18º, i es podia anar en màniga curta. Però  el temps més normal era estar al voltant dels 12 º, amb el cel tapat, ruixats,  i un ventet considerable. Vaja que calia anar ben equipat.

Amb tanta  natura i poca gent, turistes apart, els  animals estan tranquils. Es poden veure moltes aus aquàtiques: Cignes, oques, ànecs, gavines, i en especial cal destacar el simpàtics frarets. Que són com els pingüins del nord. Però aquests poden volar. I t’hi pots acostar força.

Al zona del nord varem poder veure colònies de foques que descansaven a pocs metres de la costa, en els illots que sortien a l’hora de la marea baixa.

foca

El únic arbre autòcton de Islàndia és un bedoll arbustiu, que forma petits bosquets. Ara però es poden veure algunes zones repoblades amb coníferes i pollancres. Potser el canvi climàtic els afavorirà, però de moment els hi costa créixer.

La gent és amable. Sense escarafalls. Son gent austera. Luterana.  Descendents dels víkings que varen colonitzar aquestes terres fa poc més de 1000 anys.

Moltes cases per fora són de xapa ondulada que protegeix la fusta. De colors vius. I per dintre, on cal entrar després de treure les sabates, són acollidores i càlides. No es veuen luxes, ni ostentacions. Viure allà no ha de ser fàcil, i segur que tenen altres prioritats. La calefacció va, encara que estiguem al juliol.  No els costa gaire. Ve de les fonts termals que  brollen arreu del país. I les han canalitzades.

Els restaurants són  impossibles pels preus. Només ho varem provar un dia per menjar bacallà. Però a molt llocs t’ofereixen la “sopa del dia”. Sol ser de carn o de bròquil. Força bona i consistent, i a un preu raonable, et pots  ben atipar. A la capital hi ha un local on la serveixen dintre de un pa rodó.

Per menjar coses rares, a un indret del fiords de l’oest pesquen el tauró pelegrí. Un gran esqual de les profunditats dels mars freds. El fan  a trossets, i el deixen mig podrir, i després el pengen a assecar. No te tan mal gust com mala olor. Un “sushi” d’allà.

costa

Ja veieu que no he posat cap nom. Els noms són sovint impronunciables.

L’islandès és un idioma del grup de les llengües escandinaves, de la família de les llengües germàniques. Algunes paraules veus que són pròximes a la paraula anglesa equivalent. Però el que el fa més difícil és els seu abecedari. Hi ha moltes lletres “extranyes” que no saps pas com s’han de llegir.

En fi, aquest article no pretén ser una guia. Només un recull de  impressions que ens varem endur d’aquestes vacances a  la gran illa del nord.

 

%d bloggers like this: